Govern d'Entesa. Monty Python, assessors.

Una primera, superficial i precipitada anàlisi del "govern", mentre paeixo la mala llet i poso en ordre les meves idees.

Carod-Rovira, responsable d'afers religiosos. Sense comentaris (de moment).

Carod-Rovira responsable de la política lingüística de la Generalitat. Al departament de cultura li correspon la competència en l'àmbit de la cultura tradicional catalana, el patrimoni cultural català i la promoció i la difusió de la cultura i la tradició catalanes. Carod-Rovira no és conseller de cultura. Llavors, ¿el català no és cultura catalana?.

Joan Saura responsable d'interior i del foment de la pau i els drets humans. L'elogi de l'esquizofrènia.

El Departament d'Interior responsable del trànsit. El Departament de Política Territorial responsable de carreteres. Dues conselleries per organitzar la "operació sortida"? Aquest any em quedo a casa (ni trens, ni aeroports, ni carreteres).

Competències del departament d'educació: la política educativa en l'àmbit de l'ensenyament no universitari. I prou. Com sona. I encara tindrà el mateix sou que els altres...

Carod-Rovira responsable d'esports, i vicepresident, i afers religiosos, i exterior, i la política lingüística, i les delegacions territorials de la Generalitat... Com tu.

Si aneu pel camp i trobeu una mina d'or, ignoreu-la: per explotar-la us les haureu amb els departaments d'economia i finances (responsable de mines), el de medi ambient (obviament), el de treball (autoempresa), el de política territorial (polítiques de sol i transports), innovació (seguretat laboral)... I anar pagant!

Tenint en compte que sóc home, heterosexual, adult, he nascut i visc a Catalunya, no pateixo cap disminució ni dependència, i estic perfectament immers en la societat, el departament d'acció social i ciutadania no em serveix absolutament per res. No vull dir que no hagi d'existir aquest departament, només dic que li canviin el nom: o això, o he deixat de ser un ciutadà.

Qüestionant Montilla

Vaig acabar l’anterior comentari afirmant que em semblava qüestionable que un andalús fos president de la Generalitat de Catalunya. Això, dit així i sense aprofundir en més detalls, motiva que algú em tracti de racista i xenòfob. És culpa meva: potser no hauria d’haver acabat amb una afirmació provocativa i provocadora d’una manera tan gratuïta. Intentaré aclarir els motius pels quals no m’agrada que un andalús sigui president de la Generalitat.

La qüestió de la catalanitat de Montilla és un assumpte més profund i seriós del que sembla, que va molt més enllà de la simplificació “xarnegos-no xarnegos”. Ningú hauria de negar ni afirmar la catalanitat del president de la Generalitat sense preguntar-se realment què vol dir ser català. I no seré jo qui estableixi qui és o deixa de ser català: més enllà de una definició legal o administrativa, la nació té que veure amb els sentiments, i cadascú pot sentir la pròpia nació com li doni la gana. Però precisament des d’aquest sentiment subjectiu és d’on surt la legitimitat per opinar: vosaltres podeu creure que Montilla és català, però jo no tinc per què creure-ho, per la senzilla raó que la meva manera d’entendre la nacionalitat pot ser diferent de la vostra. I segons jo ho entenc, igual que jo seré català fins que em mori, en Montilla seguirà sent andalús la resta de la seva vida. En paraules d’en Francesc Arnau i Cortina en el seu poema La Pàtria:

Nul hom pot dir: soc nat de dues mares;
el meu amor de fill és trossejable
i el puc donar a l’una ensems que a l’altra.
Del tot és impossible.

És cert que, administrativament, José Montilla és tan català com podien ser-ho en el seu temps Jaume I, Rafael Casanova o el president Macià (si aquesta afirmació us produeix un cert mal de cap, ja no cal que seguiu llegint). Això, a més de ser inqüestionable, és inevitable: l’estatut defineix clarament els requisits que calen per ser “políticament” català. Res a dir, per tant, sobre la catalanitat “administrativa” del president de la Generalitat.

Però el president de la Generalitat de Catalunya no és només una figura administrativa. Catalunya forma part d’Espanya, i mentre això no canviï ha de lluitar per no diluir la seva identitat dins el conjunt de l’estat. Dit d’una altra manera, si Catalunya fos independent no necessitaria refermar la seva identitat, però com que no ho és s’ha de preocupar de mantenir i reforçar la seva pròpia personalitat. I és en aquest sentit que la presidència de José Montilla desvirtua la figura del president de la Generalitat: el fet que el molt honorable José Montilla no només és andalús (com podria ser gallec, basc o aragonès, pel cas tant li fa) sinó que ni tan sols sembla català, dilueix (i molt) la identitat catalana. Ja em perdonareu, però se’m fa difícil acceptar que el president de Catalunya es trobi més còmode parlant en castellà que en català, sobre tot tenint en compte que la nostra llengua és precisament el que més ens identifica, més enllà de tòpics.

Per tot això, i ho torno a repetir, considero qüestionable la presidència del molt honorable José Montilla.

Doncs jo sí en qüestiono la legitimitat

Ja els tornem a tenir aquí. Aquells que van fracassar amb l'aventura anomenada "tripartit", que va acabar abans d'hora i partit per quatre (el PSOE es va afegir a la festa per fer fora Maragall), han oblidat totes les seves diferències per parir una nova aventura, aquest cop anomenada "entesa". Anem a pams.

En primer lloc, sembla que la moda de lo políticament correcte fa que ja no es pugui opinar lliurement sense ser titllat de masclista, feixista, separatista, o qualsevol altre insult depenent de la tendència política o el sexe del nostre interlocutor (potser hauria de dir "interlocutor o interlocutora", però em nego, per principis). I, es clar, els polítics han de mesurar molt les seves paraules per allò del què diran (del què diguin depèn el seu càrrec) i han de fer veritables filigranes polítiques i de llenguatge que acaben per diluïr el missatge. I dic tot això al respecte de la legitimitat del tripartit (perdó, entesa, a veure si m'ho vaig aprenent) ja que sembla que no es pot ni semblar que s'en dubti. Doncs jo sí en qüestiono la seva legitimitat: no puc considerar legítim un govern pactat amb anterioritat a les eleccions, que no te el més mínim respecte pel procediment democrátic, ni pel Parlament, ni per la norma institucional bàsica de Catalunya: l'estatut.

Que el pacte és anterior a la jornada electoral no en tinc cap mena de dubte. Si en les anteriors eleccions no tenien cap retret a fer-se i van trigar 22 dies en arribar a un pacte, no s'enten que aquest cop, després de tot el que s'han dit, hagin arribat a un acord en només 4 dies. Només es pot entendre si el pacte estava ja pre-cuinat, tenint en compte que abans de les eleccions les enquestes auguraven a socialistes i republicans un negre futur (demano perdó als integristes de la correcció política per utilitzar una expressió racista). I que el pacte estigui pre-cuinat és un frau electoral -recordem que els trigèmins tenien programes en alguns aspectes radicalment diferents- que deslegitima el resultat de les eleccions i, per tant, el govern resultant.

La aritmètica fa possible que el partit que ha guanyat les eleccions hagi de ser a la oposició, efectivament, però no estaria de més respectar els procediments i les institucions democràtiques. En les eleccions el que s'eligeix són els membres del Parlament, els legítims representants del poble, que són els que han d'elegir al president de la Generalitat. Doncs aquí no, aquí el Parlament és substituit per un hotel, a on es pacten i distribueixen llocs i càrrecs els negociadors de tres partits que tenen programes de govern diferents. Per tant no puc considerar legítim un govern que es reparteix les conselleries abans de posar-se d'acord en el programa (la pregunta seria: si encara no han pactat el programa, ¿què han posat sobre la taula per pactar les conselleries?).

I ara resulta que qui va fer campanya en contra de l'estatut, motiu pel qual va ser expulsat de l'anterior tripartit ("hasta aquí podíamos llegar", que segurament diria el catalanocordobès que presidirà la Generalitat) serà l'encarregat de desenvolupar-lo. I no només no se li cau la cara de vergonya, sino que a més es converteix en defensor de l'estatut com a marc polític català. I no contents amb això s'inventen un càrrec inexistent: el vicepresident. Poca conya: un vicepresident, per definició, està per sobre un conseller en cap. Segons l'estatut, el conseller en cap té unes atribucions determinades, mentre que la principal funció d'un vicepresident és la de substituir al president. Dit d'una altra manera, en Carod no només ha sigut políticament rehabilitat sino que ha sigut ascendit.(Si els consellers son "honorables", i el president "molt honorable", ¿el vicepresident què és: "bastant honorable"?).

Resumint: el tripartit pacta abans de les eleccions mentre defensa tres programes diferents, es reparteix les conselleries abans d'acordar un programa de govern, i menysprea el Parlament de Catalunya nomenant càrrecs inexistents que han de ser creats per llei d'un parlament que encara no s'ha constituit. Amb tot això, el govern pot ser lícit i aritmèticament possible, pero per mi té més aviat poca legitimitat democràtica.

Per cert, i dedicat als defensors de la correcció política: també em sembla qüestionable que un andalús sigui president de la Generalitat. ¿Algú s'imagina un català presidint el govern autonòmic d'Andalusia, Extremadura o Madrid?.